RODADO EN LA SEDE DE ÒMNIUM CULTURAL Unas 40 personalidades catalanas ruedan un anuncio llamando a manifestarse "Por encima de cualquier matiz polít...
La música és L'espai i el temps de la nostra vida. Per això triem sempre viure immersos en històries acompanyades de música. No pot ser d'altra manera. Us volem fer per tant partíceps de la nostra biblioteca musical. Aquí la teniu. La compartirem. La banda sonora d’aquests llibres és la música pop, rock i electrònica.
LA CIUTAT SUBMERGIDA
Escrit per Teresa Pintó
dimecres, 18 de agost de 2010 00:00
LA CIUTAT SUBMERGIDA, Màrius Sampere i Passarell
Acabat d'escriure l'últim poema esdevé un pont entre dos camins transversals.
Els dos costats del pensament, la memòria i la premonició:
el record, l'avís que ens deixem un llum per apagar; el pressentiment, la certesa final que el temps ve a nosaltres des de la ciutat submergida.
Acabat d'escriure, el poema revela, per tant, que hi ha una ciutat submergida. Els seus habitants ens visiten i ens omplen de regals, objectes tronats i desllustrats que l'aire i la llum rejoveneixen. Nosaltres els acceptem de bon grat. Per això ens batega el cor.
Aquest any en què ens hem passejat de ciutat en ciutat i de terrat en terrat, hem buscat la clau del laberint cap a la llum i ens hem fos amb els carrers i els personatges de la ciutat. Ara ha arribat l'estiu i la ciutat canvia de color i de paisatge, però no volem deixar de pertànyer-hi, malgrat ens n'allunyem durant uns dies, illes enllà. Tornarem aviat, i entretant, transportem maletes amb llibres i música: les nostres ciutats viatgen amb nosaltres.
I entre els llibres, LA CIUTAT SUBMERGIDA. Màrius Sampere ens porta una vivència estremida: una mirada sobre el món. Preguntes i respostes que creixen i lluiten amb ell mateix. 'La poesia és un art contemporani, que ja no aspira només a la bellesa, sinó que, com la música i la pintura, crema amb la ferida oberta d'existir'. 'Cerquem el buit i el tot, esquincem el teixit del que som, en fem bocins fins a trobar-hi les restes del món que s'ha exhaurit, el primer crit, ressons del llamp amb què la llum va encendre un dia la mirada'.
Poesia crítica, escrita amb la sang i la carn, que s'interroga sobre l'home, la vida, l'emoció, la veritat. Un poeta que es veu darrera els versos. Una veu imprescindible de la nostra poesia.
Marius Sampere va estar també vinculat a la música. Va estudiar solfeig, piano, harmonia i contrapunt. I va exercir de lletrista, músic i compositor al Grup Estrop.
A la primera part del llibre, titulada ELEMENTS INSUBORDINATS, dedica un poema a la música:
La música és agulla, travessa la pell de la saviesa, abasta majors profunditats que les barbes blanques....
la música és el silenci, el silenci que l'abella del diable ensaliva. Per tant és el zumbeig de les metamorfosis.
I a partir d'aquí: LA VIDA, AIRE, FOC, LA GUERRA, EL VENT, NIHILISME, PLOU I FA SOL, GINEBRA AMB MEL, SANTA COLOMA DE GRAMENET, ORBITA, BESLLUM, ANTIFILOSOFIA, ERGO, MAR FURIOSA, M'ASSERENA LA CONTRADICCIÓ, per arribar a LA CIUTAT SUBMERGIDA, que deixa pas a les MANSIONS INTERIORS i a L'UNIVERS PARAL.LEL. I finalment a LA CONSAGRACIÓ DEL CAOS i a les DESFIGURACIONS.
la Imaginació. Imagina't avui, dia de festa, no respiro, no visc, no tinc mare, no tinc Déu. I jo, en fi, sóc meu o m'he confós?
LA CIUTAT SUBMERGIDA, Màrius Sampere. Edicions del Salobre, 2009
LEONARD COHEN & GARCÍA LORCA
Escrit per Teresa Pintó
divendres, 13 de agost de 2010 00:00
LEONARD COHEN & GARCÍA LORCA
Leonard Cohen va confessar que quan va llegir per primera vegada uns versos del poeta andalús va dir:
“Aquí estava el meu món! Aquí estava el meu paisatge! Aquest poeta em va destrossar la vida. El seu nom era Federico García Lorca”.
Cohen era devot del poeta fins al punt d'anomenar Lorca a la seva filla:
"She's a lovely creature, and very inventive. She really deserves the name."
I va transformar el poema 'El pequeño vals vienés' en cançó. Va necessitar 150 hores per a aconseguir-ho. 'El pequeño vals vienés' forma part del llibre POETA EN NUEVA YORK (1929-1930). Cohen va aconseguir fer-ne la millor adaptació. Les adaptacions posteriors, potser contaminades pel seu treball, van sonar massar forçades: Enrique Morente a 'Omega' (1996) i Ana Belén en 'Lorquiana' (1998).
Cohen va comentar que la sensibilitat de Lorca, que llavors tenia 31 anys, potser estava 'cansada de gitanos'.
L'admiració que sentia per ell va derivar en aquests versos:
"Lorca vive en Nueva York Nunca volvió a España Se fue un tiempo a Cuba Pero ha vuelto a la ciudad
Supo que lo habían matado Pero no, mira Vive en Nueva York Aunque no le gusta".
Aquest és el poema de Lorca:
En Viena hay diez muchachas, un hombro donde solloza la muerte y un bosque de palomas disecadas. Hay un fragmento de la mañana en el museo de la escarcha. Hay un salón con mil ventanas. ¡Ay, ay, ay, ay! Toma este vals con la boca cerrada. Este vals, este vals, este vals, este vals, de sí, de muerte y de coñac que moja su cola en el mar. Te quiero, te quiero, te quiero, con la butaca y el libro muerto, por el melancólico pasillo, en el oscuro desván del lirio, en nuestra cama de la luna y en la danza que sueña la tortuga. ¡Ay, ay, ay, ay! Toma este vals de quebrada cintura. En Viena hay cuatro espejos donde juegan tu boca y los ecos. Hay una muerte para piano que pinta de azul a los muchachos. Hay mendigos por los tejados, hay frescas guirnaldas de llanto. ¡Ay, ay, ay, ay! Toma este vals que se muere en mis brazos. Porque te quiero, te quiero, amor mío, en el desván donde juegan los niños, soñando viejas luces de Hungría por los rumores de la tarde tibia, viendo ovejas y lirios de nieve por el silencio oscuro de tu frente. ¡Ay, ay, ay, ay! Toma este vals, este vals del "Te quiero siempre". En Viena bailaré contigo con un disfraz que tenga cabeza de río. ¡Mira qué orillas tengo de jacintos! Dejaré mi boca entre tus piernas, mi alma en fotografías y azucenas, y en las ondas oscuras de tu andar quiero, amor mío, amor mío, dejar, violín y sepulcro, las cintas del vals.
Que en la creació de Cohen va quedar així:
Now in Vienna there's ten pretty women There's a shoulder where death comes to cry. There's a lobby with nine hundred windows. There's a tree where the doves go to die. There's a piece that was torn from the morning, and it hangs in the Gallery of Frost -- Ay, ay, ay, ay Take this waltz, take this waltz, take this waltz with the clamp on its jaws.
I want you, I want you, I want you on a chair with a dead magazine. In the cave at the tip of the lily, in some hallway where love's never been. On a bed where the moon has been sweating, in a cry filled with footsteps and sand -- Ay, ay, ay, ay Take this waltz, take this waltz, take its broken waist in your hand.
This waltz, this waltz, this waltz, this waltz with its very own breath of brandy and death, dragging its tail in the sea.
There's a concert hall in Vienna where your mouth had a thousand reviews. There's a bar where the boys have stopped talking, they've been sentenced to death by the blues. Ah, but who is it climbs to your picture with a garland of freshly cut tears? Ay, ay, ay, ay Take this waltz, take this waltz, take this waltz, it's been dying for years.
There's an attic where children are playing, where I've got to lie down with you soon, in a dream of Hungarian lanterns, in the mist of some sweet afternoon. And I'll see what you've chained to your sorrow, all your sheep and your lilies of snow -- Ay, ay, ay, ay Take this waltz, take this waltz, with its "I'll never forget you, you know!"
And I'll dance with you in Vienna, I'll be wearing a river's disguise. The hyacinth wild on my shoulder, my mouth on the dew of your thighs. And I'll bury my soul in a scrapbook, with the photographs there, and the moss. And I'll yield to the flood of your beauty, my cheap violin and my cross. And you'll carry me down on your dancing to the pools that you lift on your wrist -- O my love, O my love Take this waltz, take this waltz, it's yours now. It's all that there is.
Patti Smith acaba de publicar ÉRAMOS UNOS NIÑOS. El llibre s'endinsa en la relació que va tenir amb el fotògraf Robert Mapplethorpe a Nova York com a teló de fons. Es un llibre ple de vitalitat amb tocs d’humor.
“Muchas cosas se han dicho acerca de Robert, y se dirán muchas más. Los chicos adoptarán sus andares. Las chicas se pondrán vestidos blancos y llorarán la pérdida de sus rizos. Lo condenarán y lo adorarán. Censurarán o idealizarán sus excesos. Al final, la verdad se hallará en su obra, la esencia corporea del artista. No se deteriorará. El hombre no puede juzgarla. Porque el arte alude a Dios y, en última instancia, le pertenece.”
“Decíamos que yo había sido una niña mala que intentaba ser buena y él un niño bueno que intentaba ser malo. A lo largo de los años, aquellos papeles se fueron invirtiendo hasta que terminamos aceptando nuestra dobre naturaleza. Albergábamos principios opuestos, luz y oscuridad”.
Els inicis de la vida de Patti Smith dibuixen tot el que serà després. Per tant, val la pena submergir-se amb esperit poètic i interrogant a 'Nacidos en lunes', el primer capítol. De petita es preguntava què era l'ànima i de quin color era. Com que la seva era trapella, pensava que podia escapar-se mentre somniava i no tornar. Això la trasbalsava. La seva imaginació anava in crescendo i s'accentuava durant els períodes en què tenia febres altes. Els estats de consciència que assolia llavors eren un privilegi: 'se intensificaba a través de los párpados cerrados, accedía a una visión del más alto valor, un fragmento del calidoscopio celestial'.
L'amor als llibres: un altre graó vers el més enllà. Quan encara no sabia llegir, els mirava i n'acaronava les seves pàgines. Quan en va saber: llegir l'apassionava. I d'aquí va néixer la necessitat d'expressar-se per treure partir a la seva imaginació. Els seus germans escoltaven les seves històries i actuaven en les obres de teatre que ella escrivia. Era somniadora i sonàmbula.
No volia fer-se gran i no volia ser res més que ella mateixa. Deia que pertanyia al clan de Peter Pan.
Els llibres, la creació. 'Me había transformado, conmovida por la revelación de que los seres humanos crean arte, de que ser artista era ver lo que otros no podían ver'. Patti Smith se sentia artista i sentia que ho anava aconseguint. Dibuixava, ballava i escrivia poemes.
Robert Michael Mapplethorpe va néixer també un dilluns. 'No sabía a ciencia cierta si era buena o mala persona. Si era altruista. Si era demoníaco. Pero de una cosa estaba seguro: era un artista.'
'Aquel día era lunes; yo había nacido en lunes. Era un buen día para llegar a Nueva York. Nadie me esperaba. Todo me aguardaba'.
I aquí comença tot.
"Fue el verano en que murió Coltrane. El verano de “Crystal Ship”. Los hippies alzaron sus brazos vacíos y China hizo detonar la bomba de hidrógeno. Jimi Hendrix prendió fuego a su guitarra en Monterey.... Y en aquel clima cambiante e inhóspito, un encuentro casual cambió el curso de mi vida. Fue el verano en que conocí a Robert Mapplethorpe".
Malgrat que havia publicat poemes en prosa i peces periodístiques, aquest és el seu primer llibre pròpiament dit. Però no serà l’últim perquè ara està preparant una altra obra, ambientada en la mateixa època, centrada en la música.
ERAMOS UNOS NIÑOS explica com es van conèixer els dos artistes a la Nova York dels 70.
El llibre és poesia i rock: llum i ombra. La seva vida al costat del fotògraf provocador Mapplethorpe és reveladora d'una simbiosi de vida i art, que ella va prometre-li escriure abans de morir. Aquí ho tenim.
Essers complementaris, immersos en aquesta obra que ens mostra dos joves que s'obren camí en un art desdibuixat i difícil.
Pels capítols de ERAMOS UNOS NIÑOS trobem personatges com Andy Warhol o Allen Ginsberg. També cal destacar l'interés dels passatges que mostren la vida de la parella a l'històric Hotel Chelsea.
El teló de fons de la relació està emmarcat amb el sida, que va acabar amb la vida de Mapplethorpe al 1989. El llegat de l'artista segueix viu, gràcies a la seva fundació, que lluita contra aquesta enfermetat. “Estic molt contenta, perquè la gent coneixerà el gran ser humà que hi havia darrera el fotògraf”, va dir Smith.
ERAMOS UNOS NIÑOS, Patty Smith. Lumen 2010
PARAULES: Vint converses sobre la creació
Escrit per Teresa Pintó
dimarts, 20 de juliol de 2010 20:11
PARAULES:
"El crític literari Roland Barthes afirmava que tots els elements que formen un text són importants a l’hora d’explicar-lo, de dotar-lo de significat. En aquesta obra les preguntes, les respostes, els elements formen un tot que ens intenta acostar a allò que ens fa humans, les paraules. Però no són unes paraules qualsevol, són les dels mestres que han fet del seu ofici un art. Assistim al testimoni directe dels actors principals d’una cultura catalana que forma un mosaic divers que inclou tant les opinions sobre la literatura de Toni Sala fins a les nocions estètiques de Josep Palau i Fabre, passant per la veu de Gerard Quintana o el lirisme de Casasses. Tot plegat amalgama un recull de sensibilitats que tenen molt a dir-nos. Per això, aquest recull d’entrevistes emergeix per cobrir un buit de la nostra memòria recent i passada en un collage d’experiències en què Lladó selecciona els testimonis que ell creu que no s’han d’oblidar." [Del pròleg de Diego Giménez]
Albert Lladó inclou en aquest llibre, publicat per Abadia Editors, un recull de sensibilitats que 'tenen molt a dir-nos'. Un collage d'experiències que no s'han d'oblidar. Per això les tenim aquí. Són paraules que ens evoquen la creació: una creació personal, un jo en majúscoles, que ens acosta a l'art i al talent.
L'obra està dividida en cinc parts: entrevistes a narradors, dramaturgs, un filòsof, músics i poetes.
En el quart apartat doncs hi trobem el GERARD. Una entrevista a la revista L'Hiperbòlic, el març de 2007.
'Quan parles amb un poeta te n'adones de seguida. Semblen gent normal, vesteixen com tothom i, fins i tot, tenen les mateixes preocupacions que qualsevol ésser humà. Però els ulls d'un poeta no enganyen. Són brillants, com els dels nens, i reflecteixen la innocència que només sobreviu en els artistes. Es el cas de Gerard Quintana, amb qui ens trobem per repassar la seva carrera com a músic.'
La primera pregunta abraça la respiració interna i el perfil d'un músic amb una carrera de llarga distància: COM HAS EVOLUCIONAT COM A MÚSIC DES DE SOPA DE CABRA FINS AVUI? (...) El procès ha sigut despullar-ho tot, patrons, estils, buscant l'essència... Segueixo cercant per trobar l'esquelet del meu discurs com a músic.
L'entrevista continua: cantautor o no? per què et vas introduir en la música? on és la frontera entre poesia i música?
'La música i la poesia sumades són dinamita'.
Ens quedem amb això. I recomanem el llibre. Vint converses que diuen, expliquen i desglossen la creació d'una manera molt personal i directa.
PARAULES. vint converses sobre la creació. Albert Lladó. Abadia Editors, 2010
GERARD QUINTANA i JORDI GUARDANS - T'escric des de Granada
Escrit per Teresa Pintó
dilluns, 5 de juliol de 2010 20:11
T'ESCRIC DES DE GRANADA. Jordi Guardans
Gerard canta les cançons 'Cançó de lluna plena' i 'On anem?'
Jordi Guardans destil.la tota la seva sensibilitat en aquest disc, amb la col.laboració de cantants que han sabut extreure la tendresa i personalitat de cadascuna de les seves cançons.
Jordi Guardans és també autor dels dibuixos del llibret i de la coberta del CD.
Per començar, uns versos inèdits:
'Quan l'àngel vingui
no farà pas un poema,
sinó que s'asseurà una nit
en els portals, ....'
L'àngel vindria i escoltaria l'harmonia d'aquesta música i d'aquestes paraules, que des d'aquí recomanem amb tota la força que es mereixen, plenes de somnis, silencis, destins, agraïments, veus del mar i de la terra, tempestes, camins, pujades, preguntes, llums i la màgia d'un camí creatiu que no s'atura.
Jordi Guardans presenta el disc així:
ADOLFO OSTA, CARLES REBASSA, ESTER FORMOSA, GERARD QUINTANA, SÍLVIA COMES, TÚRNEZ & SESÉ.CANTEN JORDI GUARDANS. T’ESCRIC DES DE GRANADA
Miro de ser poeta i faig cançons, lletra i música, les componc amb piano. Tinc clar els seus diferents registres, els poemes sense concessions, les cançons, que puguin ser captades en una o dues audicions, ara bé, inevitablement tant els primers com les segones pertanyen com no pot ser d’una altra manera al mateix món poètic. Ara, el fet que alguns cantants hagin musicat i interpretat poemes meus, pensats com a poemes, ha portat massa sovint a confusions. Aquest punt m’agradaria que quedés clar: procuro ser poeta i faig cançons, lletra i música.
Com que no canto les meves cançons em veig obligat a propasar-les als intèrpretes, cosa que m’il·lusiona. L’origen del CD col·lectiu T’escric des de Granada, està en el fet de tenir compostes dotze cançons, lletra i música, i per imponderables d’aquells que se t’imposen, veure claríssimament els sis cantants a qui les havia de repartir. Des del primer moment em vaig sentir com a catalitzador d’un projecte col·lectiu. Vaig proposar a cadascun d’ells els dos temes que creia que els pertocaven, i la connexió va ser immediata en tots els casos; els estimo i m’estimen. Des del principi també vaig tenir clar que a banda que els calia respectar la lletra i la música que modestament els proposava la meva interpretació al piano, els havia de donar total llibertat pel que fa als arranjaments i a la concepció de les peces. La qual cosa certament comportava el risc de l’heterogènia, però alhora ho sentia com un enriquiment personal. En efecte, el resultat és heterogeni, cadascú ha enfilat les cançons segons el seu criteri, però estic convençut que l’aposta l’he guanyada, l’hem guanyada.
Per què aquest títol? D’entrada perquè és el d’una de les dotze cançons del CD, però també em sembla que resumeix un dels motius que em persegueixen en els meus poemaris. Topònims com Montserrat del poemari que porta el mateix títol, el Sant Petersburg de Planeta Balalaika, o el Dresden d’El llibre de Dresden. És a dir, llocs concrets que m’han impactat i que resumiexen tots els llocs, i quan dic llocs vull dir la vida sencera del planeta, la seva representació. Com jo ho veig, aquesta dimensió, el viure, no és altra cosa per a totes les vides, totes, sinó exili, enyorança de l’origen, un fred i una orfandad que només es pot guarir, diria que amb amor si no trobés la paraula massa desgastada i alhora inabastable, per la qual cosa prefereixo parlar de tendresa. És clar que aT’escric des de Granada hi ha moltes més coses. Les meves certeses sobre una realitat paral·lela i les seves pistes que, en siguem conscients o no, a tothom afecta d’una manera o altra; una imatgeria plena d’elements naturals, còsmics i religiosos; una seguretat, per cert, avui dia gens de moda, en la transcendència, molt lluny però i beligerant amb les religions establertes; i és clar, com ho mostra l’última peça recitada pel Carles Rebassa, els meus dibuixos i el poema inèdit i antic de la carpeta, àngels, molts àngels, la meva devoció i la seva empenta.
PARAULES: